Pregón realizado por JOSEP FRANCO con motivo de la Sesión de Apertura de la XIV Edición del “Tirant de lletra” en el claustro del Museo del Carmen
Sabado 4 de Octubre 2014
Amics i amigues de Na Jordana i de Tirant lo Blanc, molt bona nit.
Per a mi és un goig i una aventura queles persones irrepetibles que fan possible des de fa tants anys la festa del llibre que és “Tirant de Lletra”, m’hagen convidat enguany a encetar un acte que resplendeix entre tots els altres actes fallers com el Sol resplendeix entre els planetes...
És un goig perquè no em considere mereixedor d’un honor comparable als alts honors de la cavalleria i és una aventura perquè ni sóc expert en la festa fallera ni en les aventures fantàstiques, però basades en fets reals, del nostre cavaller més universal. De fet, no sóc expert en res, al contrari que la majoria d’opinadors o crítics que escriuen en els diaris valencians o que els contertulians que entren a les nostres cases per les pantalles dels televisors o dels ordinadors, que són especialistes en tot i, d’albarder, tres puntades i, a més, cobren una pasta cada volta que ens alliçonen i ens diuen de quin mal hem de morir...
Jo només sóc un escriptor de poble que va tindre la xamba de vindre al món a Sueca, el mateix poble de la Ribera del Xúquer on vanàixer don Josep Bernat i Baldoví, inventor del llibret de falles i de moltes més tendències que han perdurat fins els nostres dies, com ara destrossar la llengua pròpia per a fer gràcia o per arribar més fàcilment al poble... La coneguda ciutat arrossera on va nàixer, també, don José Serrano, el mestre autor de “El fallero” i de moltes altres peces musicals que també han arribat a l’actualitat, no em pregunten per què. O el poble on va nàixer, va viure i va morir Joan Fuster, un dels pocs escriptors valencians contemporanis, per no dir l’únic, que va tindre el reconeixement popular suficient per convertir-se en ninot de falla i ser cremat en un acte públic, a pesar que els fallers que el cremaren no havien llegit mai un llibre seu i és probable que no hagueren llegit mai un llibre.
Però la veritat és que, a més de ser de poble, com els homes que he esmentat i com el mateix Joanot Martorell, sí que tinc una certa relació amb el Tirant. En primer lloc perquè l’any de les olimpíades de Barcelona vaig fer una adaptació de la novel·la per a la joventut valenciana, que era, quasi, com explicar el Tirant en un twit. Encara com les il·lustracions d’Enric Solbes, que ens espera en la glòria, són magnífiques i distrauen l’atenció dels lectors, que s’entretenen mirant els dibuixos i passen de puntetes sobre les meues paraules, que són una pobra imitació de l’estil portentós de Martorell.
Ara, com estem entre amics i hi ha confiança, també els puc confessar que una part més íntima de la meua vida, que em fa una miqueta de vergonya, em va ajudar a comprendre el Tirant i, alhora, a admirar els amics portentosos de Na Jordana: jo vaig fer la mili.
Durant un any i mig de la meua vida, just quan tenia la mateixa edat i les mateixes energies que el cavaller Tirant, vaig estar subjecte a la disciplina militar i per això comprenc l’actitud rebel del nostre cavaller més famós. Per aquell temps de reivindicacions i batalles perdudes, amb el cadàver del general Franco encara calentet, jo passava les hores mortes en un centre de comunicacions, espiant els nostres enemics i enviant missatges secrets als nostres aliats, amb una màquina d’escriure a distància que es deia teletip. Aquell invent diabòlic enviava missatges sens fils ni res, que arribaven als submarins i, a voltes, si els submarins podien eixir a la superfície, els tornaven al cau soterrani on ens cremàvem les celles uns quants mariners.
Com sóc de poble, jo em pensava que aquells teletips eren tecnologia punta i que només estaven a l’abast dels militars i de gent avantguardista; però poc de temps després, el primer dia que vaig entrar a l’antic casal de Na Jordana, amb la intenció de perpetrar un “a propòsit” que ens va proporcionar algunes alegries i uns quants premis, el soroll característic dels teletips em va sorprendre: al casal de la que, des d’aquell moment es vaconvertir en la meua falla per a tota la vida, hi havia més teletips en funcionament que en aquell soterrani on vaig perdre any i mig de la meua vida.
Resulta que Na Jordana estava enviant loteria a mig món amb aquelles màquines que ara pareixen prehistòriques però que aleshores, estaven a l’avantguarda de les telecomunicacions.
Aquella activitat quasi industrial em va obrir els ulls, de la mateixa forma com el relat del vell ermità va obrir els ulls al jove Tirant, als primers capítols del llibre. Aquell dia vaig comprendre que Na Jordana és un fenomen cultural tan universal com ho hauria de ser el llibre que ens convoca cada any, al voltant del 9 d’Octubre, per llegir-lo d’una tacada, en veu alta i clara i amb l’orgull moderat de qui sap que té entre les mans una joia de la nostra història, un monument literari que és patrimoni de tots els valencians, inclosos els que l’ignoren.
Ara que ho pense, veig que m’ha costat una miqueta arribar on volia; però ja han vist vostés com, en la vida, hi ha coses que pareix que no tinguen cap relació encara que, si furguem la crosta superficial amb curiositat, sense prejudicis i amb ganes d’aprendre, sempre tindrem l’oportunitat de trobar semblances i punts d’acord, com m’agradaria que férem els valencians en el futur immediat, per a poder eixir del pou on anem enfonsant-nos una miqueta cada dia des de fa massa temps.
Per exemple, parlant de semblances, la Constantinoble que Joanot Martorell descriu en el Tirant és una caricatura sarcàstica i afectuosa de la València del segle xv, de la mateixa forma com els monuments que els valencians admirem cada any a la plaça de Na Jordana són una sàtira tendra i amorosa de la València contemporània. Un altre punt de convergència entre Na Jordana i el Tirant és que Joanot Martorell tenia enginy i gràcia però també una miqueta de malla llet, com les persones que fan possible la falla del barri del Carme per excel·lència, perquè sense una miqueta de mala bava, no es poden detectar i reparar els defectes d’una societat. I, per acabar, encara que em podria passar hores buscant semblances, n’hi haurà prou a recordar els noms d’alguns personatges secundaris de la novel·la que, a pesar de ser ficticis, ens poden evocar molts personatges valencians vius...
Començant pel rei Felip –de França, eh?– que era una miqueta curt d’enteniment, no de talla, i va necessitar sovint que Tirant li salvara el cul mentre estaven de visita a Sicília per a preparar el seu casament amb la princesa Ricomana. Una illa on, per cert, semblen haver estudiat, amb bones notes, alguns polítics de Castelló. També tenim el senyor de les Vilesermes, que bufava en caldo gelat i sempre va viure per damunt de les seues possibilitats; o la viuda Reposada, que feia cara de bona xiqueta però anava una miqueta eixida i tenia amics secrets que coneixien tots, com crec que es comenta ara d’alguna senyora d’Alacant... Però el que més m’agrada de tots és Kirieléison de Montalbà, un home agraït als seus amiguets de l’ànima, que era dels que es pegaven colps al pit quan anaven a missa, mentre recitaven la lletania: “Senyor, pequé... A qui fotré?”.
De manera que ni el Tirant és un llibre que s’haja quedat antic, perquè els personatges que tracta estan ben vius al País Valencià actual, ni totes les falles són tan ràncies com la que va cremar Fuster o com creuen alguns especialistes en tots els temes. I això que dic, ho demostraran a partir d’ara mateix totes les persones que, convocades per Na Jordana i atretes per l’amor als nostres tresors patrimonials, llegiran les paraules velles però molt vigents de la millor novel·la de cavalleria que s’ha escrit mai, a la recer de la gent que forma la millor comissió fallera del món.
Josep Franco.
