NA JORDANA

«Na Jordana és Na Jordana des de fa molt de temps, des que iniciaren un viatge a terra de ningú que finalment va ser a terra de tots i de totes.». 

DIARI LA VEU del País Valencià

Jesús Peris

 

Dissabte vaig anar al Teatre Flumen a veure la gala del 75é aniversari de la comissió actual de la Falla Na Jordana. Va ser una mica llarga, tot s’ha de dir, que aquesta falla per a menys de tres hores no et fa moure de casa, però també molt emocionant. Que un grup humà, una xicoteta societat, aconseguisca una continuïtat consolidada de tres quarts de segle sempre és un fet destacable. Que ho faça una falla de Secció Especial al barri del Carme en els temps actuals és gairebé un miracle com deia un personatge a l’apropòsit que els vaig escriure per a la presentació de la seua Fallera Major del 2020 i que es va representar al teatre Talia pocs dies abans del malson de la pandèmia. Per al març, miracle, es deia. Les falles del barri del Carme són un miracle, i Na Jordana és un miracle de categoria especial.

I ho és per les falles que planta cada any al Portal Nou, però també per la sostinguda tasca d’activisme cultural que fan. Els inicis del mes d’octubre, per exemple, ja no es poden concebre a la Ciutat de València sense el Tirant de Lletra. Exercint la tradició la renoven, creen tradicions que sembla que sempre han estat ahí. A mi se’m fa conte que començà Na Jordana. La jutge tan eterna com l’aigua i com l’aire, parafrasejant els versos de Jorge Luis Borges dedicats a Buenos Aires. Com Pere Borrego, els Peres Borrego, un darrere de l’altre, nissaga jordanívola, per a utilitzar l’adjectiu que tant els agrada, sostenint el projecte col·lectiu i posant el cos, l’emoció i la voluntat any rere any. “Amb voluntat de ser tot és possible. / Amb la traca i el foc és possible l’esclat / perquè hi ha l’estopí, que és el camí del foc”, com diuen els versos de Josep Alarte que també es van citar a l’acte.

I és que Na Jordana demostra que altres falles són possibles, però que eixes falles ja són també. Na Jordana és Na Jordana des de fa molt de temps, des que iniciaren un viatge a terra de ningú que finalment va ser a terra de tots i de totes. Van ser diferents quan era difícil ser-ho. Van ser fallers i falleres amb orgull quan era difícil ser-ho. L’èxit de Pandemònium a la Universitat de València és, per exemple, una fita inoblidable.

A més, per a la gent del barri del Carme, o per als fills i filles de la gent del barri del Carme que fins i tot mai hi han viscut són comissió de referència. Jo puc recordar de cada any la falla que va plantar Na Jordana (i des que pertanc a Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, i alguns anys abans, també, és clar, la meua falla). Són les vertaderes fites de l’any, molt més que la falla de la plaça de l’Ajuntament. Recorde així per exemple com si fos ahir la falla de 1983, aquella que els va caure perquè hagueren de traure la falla per primera vegada a Portal Nou, l’Enemic del poble, trobe que es deia, o l’esfinx que plantaren un any que una grip inoportuna em va tindre en el llit la primera part de les falles, o la que plantaren el 1996, amb els Beatles, la darrera que vaig veure amb ma mare. I així podria seguir. Les falles de Na Jordana puntuen la meua vida fallera. I la meua vida, perquè la vida és allò que passa entre dues nits de la cremà.

Però a més, i no em canse de dir-ho, quan el barri del Carme pràcticament s’ha convertit en un parc temàtic per a turistes, les comissions falleres són una de les poques coses que encara el relliguen amb la seua identitat i amb la seua història. Si el barri té memòria del que ha sigut ho és en bona part per la falla Na Jordana i les altres dotze comissions de torres a torres. Contra la gentrificació i la turistificació, falles, especialment el dia que es depuren de la seua participació en determinades dinàmiques que converteixen la festa de les falles en una festa de masses. Per això entre altres coses l’esdeveniment de dissabte va ser un punt de trobada per a gent del barri i per a gent que estima el barri. Mentre les falles del barri es planten, les tretze, plaça de l’Arbre, plaça de l’Àngel, carrer de Baix, carrer de Dalt, Sant Miquel, Serrans, Marqués de Caro, Ripalda i Soguers, Santa Creu, Portal de Valldigna, Blanqueries, Na Jordana i Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, el barri del Carme serà el barri del Carme i hi haurà esperança d’un futur més enllà dels arbres caiguts que ara us empresonen, com diu la cançó que la colla el Cudol va tocar amb les seues dolçaines.

Enhorabona, per això, a la gent de Na Jordana, per la seua capacitat de convocatòria, per la seua persistència, per sostindre el verd color esperança, color de Na Jordana, per sostindre i defendre la llengua, per la seua col·laboració imprescindible per a fer que les falles siguen el que mai han deixat de ser, malgrat els feixistes i els senyorets i desclassats, la festa major del nostre poble, un dels eixos transversals de la nostra identitat, de la nostra sociabilitat i de la nostra manera d’entendre la vida, poble unit, alegre i, de vegades, fins i tot combatiu. Llarga vida a la segona millor falla del món. Perquè clar, la millor del món és Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que la rima no enganya. Les dues millors estan al cor del barri del Carme, bressol faller que deien, que encara persisteix